Generalitat de Catalunya - www.gencat.net
pàgina següent
10 / 14
pàgina següent

Bladé biògraf

«Jo també havia d’embarcar, a destinació d’aquell país, Mèxic, aquell setembre de 1942. Dos o tres dies abans, a les vespres de sortir cap a Marsella, vaig anar a donar una encaixada de comiat a Mestre Fabra, a Montpeller. No l’havia de veure mai més. I ara [1965], en publicar aquestes notes recollides en un temps ja molt llunyà, però encara palpitant en el record, m’encomano a la benvolença del lector, recordant que no són notes taquigràfiques, i que moltes de les idees, dades i referències que contenen foren agafades al vol en el curs d’unes converses que es desenrotllaven al grat de la inspiració i de la memòria.»
Artur Bladé i Desumvila, Contribució a la biografia de Mestre Fabra

 

«Les converses de Montpeller amb el senyor Pujols foren llargues, intenses, constants, de dia i de nit. L’hora i el marc variaven, però no pas la complaença de narrar de la seva part, ni el goig d’escoltar de la meva. Molts cops, en dies plàcids, anàvem a passejar al Peyrou, anomenat per Mistral Mirador d’Oc, un paisatge on tot parla al cor: vinyes i marges, camins i masies, sota una lluminositat que, de vegades, sembla de plata. Les postes de sol, a contrallum de les primeres boirines pirinenques, apareixen sovint barrades de vermell com banderes immenses desplegades al cim del Canigó. El cert és que, gràcies a la generositat intel·lectual de Pujols, vaig passar a Montpeller hores molt bones, impagables.»
Artur Bladé i Desumvila, Francesc Pujols per ell mateix

 

«En veure’l i parlar-li per primera vegada —a Montpeller, el gener de 1940—, el senyor Rafael Moragas, periodista, crític musical i filòsof a la seva manera, m’ha fet una impressió entre teatral i eclesiàstica. Sembla un capellà vestit de paisà, però no pas dels anomenats de missa i olla, o d’escopeta i gos, sinó que fa l’efecte d’un custos vini, escapat d’un monestir, o bé d’un bibliotecari supervivent d’una abadia benedictina dels temps de la Revolució francesa.»
Artur Bladé i Desumvila, El senyor Moragas, «Moraguetes»

 

«L’Irpínia ancorà al port de Santander el 25 de maig de 1956, i Terré m’esperava al moll. Abans de veure’l, vaig sentir la seva veu estentòria, inconfusible. Perquè ell m’albirà primer i llançà un crit, el crit “identificatiu”, com hauria dit ell, el crit riberenc (deixa potser dels moros) per excel•lència: Xeic! Em vaig girar i el vaig veure amb les dues mans alçades enmig d’un grup nombrós i atapeït de gent. Feia tretze anys que no ens vèiem, o sigui del dia (30 de març de 1943) en què vaig acomiadar-lo a l’estació d’autobusos de Mèxic a Veracruz, quan ell començà el seu quart viatge a l’Argentina. Tretze anys deixen rastre. Terré tenia tots els cabells blancs…»
Artur Bladé i Desumvila, La vida d’un català excepcional (Antoni Terré, de Móra d’Ebre)

 

«D’Antoni Rovira i Virgili no en sabria parlar, com se sol dir, objectivament. Em sento massa influït no solament per l’obra roviriana, sinó per l’exemplaritat d’una vida en la qual les virtuts eclipsen, als meus ulls, qualsevol possible defecte, per a poder ser objectiu. Aqueixa influència començà vers el 1924, quan la dictadura militar fou més repressiva de cara a Catalunya i els articles de Rovira i Virgili a La Publicitat eren llegits àvidament per un considerable sector d’un poble que hi trobava raons de creure i motius d’esperar.»
Artur Bladé i Desumvila, El meu Rovira i Virgili

 

logo ILC